Fà mig any

Ja.

I encara son vius.
Són ells o sóc jo?

Semblem plantetes,
de vegades, apagats, per el fred,
de vegades floreixents que no hi caben al test,
de tant, de tant.

M'apasiona la flauta màgica.
Ara sento el requiem.
I m'afloren les llàgrimes.
Disculpes,segueixo.

El que déia,
tenim petits racons,
petits somnis,
petites emocions,
petites vivéncies,
petits dessitjos.

De vegades els oblidem,
de vegades s'escampen,
de vegades s'apaguen,
de vegades s'esvaeixen...

I em passa com amb els pensaments,
encara son vius, després de sis mesos,
mels va regalar la meua princesa per l'aniversari.
I em sorprenc amb coses que creia que no caldría fer,
que no sentía.

I aixó no es refereix a cap persona,
al menys cap altre, que no siga jo.

Segueixo duent a dins tant de tot que,
agraeixo aquest moments d'atur.
De reflexió.
De mirar, escoltar i pulsar al-hora,
el cap, el cos i jo.

Vaig ser a Verges.
Com una vaileta.
Asseguda al costat d'un canal,
enfilada a un tronc,
amb tu a la vora,
i veient la carpa d'es d'on era asseguda.
Hi varem anar a peu,
a les fosques,
i des dàllà vaig compartir la música,
els aplaudiments i el batibull que s'hi sentía.
Va ser un viatge sorpresa i em vaig alegrar.

Res com escoltarte, com sóc de sentir les coses.
Apartada, en sil-lenci, recargolada en mí,
i a la penombra, com una lladregota.

.