Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Dona'm la mà, estimada

Es sorprenent el que m'omple,
lo feliç que sóc veient-vos,
les coses que parlem,
diuen ells, es un càstic?
no pas, és un premi.
Es per que pogueu ser millors.

Avui han passat tantes coses...
cada día en passen
però totes son diferents,
hem vist un gosset petit per la carretera,
i ella ara al ser al llit encara plorava...
es qüestionava, per quína raó,
que no es merexía el pobre gosset,
que el deixesin a la vora...
li he parlat, li he explicat tot el que en pensava,
i ella donava la seua opinió.

A casa hi han petits costums que son macos,
que fan la vida dolça i la comunicació més propera.
Quan ha fet un entrepà boníssim la pitufa,
sempre hi ha quí li dóna les gràcies
o quan he fet un dinà laboriós,
o quan ell ha acabat els deures de bon matí,
o per ejemple, ara mateix,
em dius que el suc de síndria ha quedat molt bó,
i després dius, gràcies.
Doncs ella, en acabar de parlar les dues,
d'aixugar-li amb la punta d'un dit,
cada llàgrima que se l'hi escolava,
m'ha dit, gràcies per consolarme.

Es un plaer, estimada.

.

3 comentaris:

Albert ha dit...

Dóna'm la mà i arrecera la galta /
sobre el meu pit, i no temis ningú.

denke ha dit...

De petit era igual, em feia molt mal veure animals abandonats. Be, encara avui no puc suportar la crueltat amb els que no poden defensar-se.

Africa ha dit...

Ja tens raó amb aixó de les costums tan maques a casa teva....la paraula útil va entrar al meu vocabulari desde el primer segon de vida dels meus peques, molt tendre el teu escrit...gràcies ;-)

Seguidors

Arxiu del blog