Avui si que em passaría estona i estona...
plorant.
Deu ser la tensió acumulada,
que t'anyoro,
que anyoro als peques,
qe no dormo a les hores que voldría,
que no voldría seguir,
vull estar amb tu,
vull estar amb ells,
i no em sento especial allà.
Sento tristesa,
em sento inútil.
És per aixó que seguiré endavant...
sóc més cabuda, que un ase.
Ho sento... estaré tocadeta uns díes, suposo.
Sí, els dos sabem que el sou també ens toca.
En fí, ja veurem que és el que serà.
Gràcies per esperarme sempre i estimarme tant!!!!
.
Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada