Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Poda o tria

Volía posar-hi un altre nom,
en reconexença a tu,
però em dona certa vergonya.

La meua revolta permanent.

Em dol, ferte mal.
Sé que sóc més dura del que voldríes,
Ho sé que estic estranya darrerament.
Des de la nostra darrera batalla...

Em va fer mal, molt,
no vol dir que hagi deixat de confiar amb tu,
però dessitjo i necesito expresarme d'altres maneres,
hi han coses que sencillament vull deixar de viure,
m'aturen i crec que a tu també,
saps, es com la pel.licula que vàrem veure de Teresa de Calcuta,
es quelcom que em crida de dins,
no com una visió, si no quan es veu sola a l'estació,
tot i estar plena de gent,
i se li obre al davant el que vol fer,
doncs jo, ahir nit, vaig aclarir una mica les cabóries.

No vull que marxis, ni maxar jo,
si no canviar el funcionament,
desmantegar tot el que tenim establert...
respecte a tu i jo, es clar.

Es possible que tot dugui al abisme,
al menys aixó semblava aquest matí,
besant uns llabis que no acompanyen,
que no apetonen, freds, distants, continguts.

La por no em preocupa, però el temor, sí,
no deixa que et desprenguis de les capes que t'ofeguen,
o de les que em poden ofegar a mí.

Ho sé, sóc egoista, molt,
i no em molesta pas,
però no sóm d'un broix sentit,
hi han moltíssimes tresqueres que ignorem.

No et demano que dixis de ser tu mateix,
ni que dixis de dessitjar el que brolla de dins teu,
només que em permetis florir, arrelarme fort,
granejar, enlairar-me, per després,
aterrar a la teua vora...
per guaitar els teus ulls,
plens d'emocions,
d'energía, d'amor, de passió.

Em venía una altre canço d'en Llach al cap.
I de vegades sembla com si m'hagués enamorat una mica d'ell.

.

Seguidors

Arxiu del blog