Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Remoure

I de segur les neurones,
i tot el que s'activa...
quan la música surt...
entra... i t'engrapa.

La seua veu dolça em trasllada...
a on? no en tinc nidea,
deu obrir portes tancades,
plenes de melangía,
d'amors, de solituds, de dessitjos,
d'alló que m'ajudava a seguir viva,
quan no em quedaven forçes.

No es que em faci gran,
al menys com a vivéncies,
si no, que he viscut varies vides,
actriu de pel.licules pretesament dirigides.

M'emocionen, em revolten,
i sóc només un manyoc d'emocions,
una nena, que juga, que només hi és.

La música melódica italiana em pessigolleja,
evoca les carreteres de pedres recorregudes,
el ser "lliure" fora de casa,
abans dels 18 anys.
Un volcà amorós, que podía acotxar cada nit,
unes goles gigantesques,
acompanydes d'oliveres noucentistes,
i unes costes, més esquerpes,
del que jo hagi pogut practicar mai.
Encara que només fós una época curta,
encara noto les marques que va deixar.
Aixo es fer-se estimar eh?

.

Seguidors

Arxiu del blog