Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Un gelat salat

Menjar un gelat
i tenir ganes de plorar.

Una batalla campal un día...
i al següent no sé si pasar de tant mal de cap.

Sincerament,
l'espifio sovint,
darrerament.

Res definitiu,
però dolorós.

Divendres sortida amb uns amics,
féia ell 7 anys que no veia.

Dissabte primer sopar d'aniversari,
d'un altre amic, per primer cop,
arribem a una hora decent.

Diumenge, morts...
masses hores sense dormir,
molta feina.

No m'ho acabo,
m'hi esforço moltíssim,
estic aprenent.

Cansada físiscament,
suposo que també reubicant-nos,
i fent més feina a tot arreu, que mai.
Som els millors,
jajajaja.

No tinc ganes de riure,
no per estar enfadada...
estic estranya.

Potser per que em sento que no sóc jo,
no sé explicar-ho millor
no he tingut temps per llegir,
ni per cavilar, ni fer res creatiu,
ni tan sols escriure'm...

Volía escriure sobre la peli de ciudad JuaREZ,
tinc el paper per aquí apuntat...
em va semblar obscé,
que després d'anys de morir maquiladores,
assasinades, sense resoldres...
ara foten una peli i diguin que es per
denunciar-ho...

i avui día de la dona... també he sentit a les notícies,
que s'hi pensaven posar de valent...

semblo plena de tristor,
i no sé si es melangía.

Em va fer mal discutir amb tu.
Molt mal.
I dirte covard...
i... tot.

I que et quedessis mut,
i jo no ho entengués...
No és el mateix...
sento com si quelcom s'hagués perdut...
aquella tendreça,
aquela inocéncia,
els uls amb que em miraves,
com si fós especial,
no sé.

només un petit buit,
aquí dins meu.

Potser he trencat quelcom?
potser s'ha començat a acabar?

Em podràs parlar a cau d'orella i dir-me que en penses?

Voldría anar a Verges, a escoltar en Llac,
pero no m'apassiona l'allau que hi haurà.

Vaig comprar dues cintes de casset,
a la botiga de segona mà,
les dues d'en llac,
una del 78 i l'altre no surt l'any,
tinc el walkman espatllat...
aniré a comprar-ne un altre.

Sóc una mica carrinclona al cap d'avall.
Plena de melangía, de records,
de maníes, d'idees i dessitjos.

He de fer l'esforç,
ni que sigui un momentet,
per retrobarme,
per enmirallarme,
i explicarme que hi ha dins.

Una caricia a la galta.

.

1 comentari:

Anònim ha dit...

No et busquis. Hi ets.
De tant en tant tenim dies com aquests. Potser per que cal païr, o parar una mica per entendre tot el que passa.
I que dos s'estimin no vol dir que no es barallin, vol dir que saben perdonar-se, i entendre, que en calent, tots diem begenades. Es mes, les diem per que estimem a l'altre, si no ho fessim, ens seria tot igual, i no discutiriem.... oi?

Animus!
Una abraçada

Seguidors

Arxiu del blog