Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Una guerra més

Em recorre un calfred, només de recordar-ho.
explicar monstres que duus a dins costa...
Em buido, em mostro, tinc angúnia.
No puc reconeixer el que sonmio...
més enllà del que els dos sabem
i podem verbalitzar.

Encara tinc vasques per colpa dels mocs.
Encara costa respirar, s'allarga la bronquitis.
Diu el metge que és normal... quan durarà?

Volía ser ballarina quan era petita...
per expresarme, per mostrar la meua fragilitat.

Em costa escriure...
només venen les llàgrimes als ulls,
com ahir nit.

tinc por.
de ser jo.
de mostra-me a mi mateixa.
com sóc.
com vull ser.
i de no tenir collons de lluitar-hi.

Voldría mostrarte tot el que duc a dins.
cada cop més net,
cada cop més sincera amb mí.

El que em descoloca...
es...
com he pogut tenir-ho guardat tants anys?
sense dir-li a ningú?

Estic cagada.
Suposo que ho saps.
Ho vull.
Amb totes les meues forçes.
Ajuda'm.

T'estimo.

.

3 comentaris:

denke ha dit...

qui mes qui menys te monstres al armari, pero tots tenim por de ser nosaltres en major o menor grau.
Les coses surten quan l'entorn ho permet. A tots ens agradaria treure-ho, pero no sempre es pot.

Sobre tot cuida't!

Africa ha dit...

Aixó m'ha agradat molt: "Voldría mostrarte tot el que duc a dins.
cada cop més net,
cada cop més sincera amb mí."... em sento així.

esteve ha dit...

ànims!

la valentia és quelcom dur però molt agraït... sempre retorna més del que li dones!

Seguidors

Arxiu del blog