Un cuquet

Hi han forces coses que ballen per aquí ( per el caparró )

La feina... una pena, de vegades crec que no caldría ni plantejar-se canviar les coses... si a la majoría els hi funciona bé... o com a mínim se senten bé amb el que fan.
Però la frase la vaig haver de dir o em moría...
Les coses son així de sempre. Sí i també a les dones fa uns anys se li pegaba i a tothom li estava bé.
No n'estic d'acord en treballar així, les persones no son coses i els hi cal paciencia, mirar-les als ulls, tocar-les i per que no escoltar-les.

Dues coses sorprenents han passat.

Una m'ha omplert de coses el cor i l'altre m'ha deixat una mica... remoguda. (Bé les dues m'han remogut coses, la veritat.)

Retrobar-me amb ell després d'anys... Tots junts quatre díes, han estat un regal per l'ànima.

No ens ha calgut voltar gaire, ni esperar gaires coses, tot ha fluïd com si fós natural. L'anyoro ja.

L'altre...

Després de quatre anys que marxés de la meua vida, de cop i volta.
Després de quedar-me amb una pena enorme per la mort violenta del seu
germà.
Després de compartir una nit-matinada inolvidable.
Es va acabar tot.
En trucarlo al passar uns díes, em va dir que ho deixava tot de banda, que tornava amb la ex i que jo ja era fora de la seua vida.
Una gran pena.
Em truca fà dos díes i era per demanar-me disculpes de com habia marxat, que ho sentía i que no m'ho merexía.
Se sentía content de sentir-me... i jo vaig pensar que potser tornaría a la meua vida. Altre cop. Quí sap. Però lo curiós es que a quí estimo, no deixo d'estimar-lo per qué sí. (N'hi han poquets, però tenen el seu raconet);
(No deixo de donar-li voltes a per qué encara tenía el meu teléfon de móbil...)

I poc més...
Dintre del que cap, tranquila.
I amb ganes de fer coses que durant aquest mes i mitg no he pogut fer.

Però hi han cosetes que mai puc deixar de fer, com estimar-vos.