Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Ratatatatata

Tot de coses per fer,
tot d'idees que belluguen soles...
i en comptes de recollir-les,
de fer-lis un cau...
les deixo escampades per terra...
que el vent va remenant i escampant...

Si em mirés al mirall...
de segur ploraría...
com pots ser tan estúpida...
tant perduda?

No ajuda...
ni fer una cosa,
ni l'altre.

Només embota lo justet...
per qué passi una nova albada.

Deixa despertar la meua ànima.
Que per fí vegi més enllà.
I sigui productiva i plaent.
Però aixó es molt demanar...

Ón es desconecta la neurona?
Ón canvia de xip?

Per qué fer o desfer és tant important?
si total... que és el que importa amb realitat?

Si tocar el cel glaçat fà mal...
Si el terra està ple de pedres...
Si l'aire duu agulles que s'et claven a la gola...
Si les mans ja no son per apropar-se...
ara les mans només son per escanyar i foradar cervells,
que esgarrapen a dins... per deixar buit.

Tant és...
els díes segueixen passant...
espero...
el día...
que desperti...
sent jo!

.

1 comentari:

[anonymous writer] ha dit...

Aiguamarina, els teus somriures valen un imperi, i ho dic perquè els he escoltat sortint del fons del teu cor.

No deixis passa el temps, i atreveix-te a agafar una sola d'aquestes idees que tens escampades per terra, segur que valdrà la pena.

Un beset!!

Seguidors

Arxiu del blog