Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Permet que faci volar el cap...

El primer cop que vàrem intercanviar punts de vista,
em va semblar massa llençat, com invasor,
d'aquells que et donen presses,
i que en un moment o altre ... penses, que coi faig aquí?

Darerament la sensació ha estat distinta,
més apaivagat, més moderat, amb quí es pot dialogar,
que escolta i que es mostra, més que mostrar-se en genéric,
que mostra parts amagades per la majoría.

Potser coincidim en el temps, potser queda tot en paraules...
però el cap, tot i ser realista i no compartir el que sentía...
anava sol.

Asseguda al sofà, el sentía proper, vulnerable, emotíu i esforçat.
Ensumava, observant i gaudint de tot el que té al voltant.
Tot petit i en certa mesura, tot per a mí o més ben dit,
per els meus peus.

Amb el pincell en mà, intenta possar color a un dessitg,
tot i no sortint-se del tot, no fà res,
sempre es pot tornar a iniciar el procés.

Acotat, ben aprop, ensumar(ara ben aprop) brillant-li els ullets,
sorprés del que provoca i una que voldría fondres,
de la vergonya que sentiría,
del plaer i de les ganes de seguir fins a la fí,
fins al fí que una volgués o sentís.

I que hi hagués complicitat i riures,
i tensió sexual, sí, que hi farem.

T' els deixo, per que provis, per que t'arrisquis,
per qué juguis, per que gaudeixis i per fer-me volar,
per sentir quelcom que vaig descobrir fà tants anys enrrera,
com per casualitat i que no he pogut compartir cap altre cop amb tanta tendresa.

Qui sap!

.

1 comentari:

el paseante ha dit...

L'etiqueta del post hauria de ser tendresa. No creus?

Seguidors

Arxiu del blog