Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Inventat

Un día jugant a la "xarranca" quan anava a agafar el guix,
vaig adonar-me que no era pas guix, si no una pedra.

Era una pedra blanca, llisa i una mica arrodonida,
quan la duia a la butxaca, vaig notar que es movía,
era a classe i no m'era possible mirar,
però juraria que s'había mogut.

Quan després d'arribar a casa i de fer les coses que tenía pendents,
vaig recordar altre cop la pedra diàfana...
vaig anar al bany
( l'únic lloc on em podíen deixar tranquila una estona)
i amb cert neguit, per negar-ho,
vaig guaitar el meu tresor.

Si no vaig caure de cul a terra,
va ser per que era asseguda a la tassa,
en mirarla... aquella pedreta tenía ulls i boca
i em mirava entristida...
culleres, aixó es màgia o es que estic adormida?
no, nina, no es màgia,
només que jo sóc una pedra amb cara i ulls.

jajajajaja em va fer gràcia la frase,
que voleu, i bé li demano, que hi fàs
a la meua butxaca doncs, no em diguis que t'hi he possat jo,
que aixó ja ho sé,si no com has anat a parar a la casella del 7,
encontes del meu guix?

Mira... el meu viatge es quelcom intrigant
i no crec que pugui explicarte'n tots els detalls,
més que res per qué en quan els nostres camins es separin,
tots dos haurem de seguir fent la nostra feina.

Com dius? de quina manera més extranya parla aquesta pedra...
deu n'hi dó,
parla més raro que la meua mare, que ja es dir...

Bé, ja diràs que hem de fer-ne de tu,
però el que no faré es durte a la butxaca cada día,
mentre tu et remenes, tafanejes i per que no dir-ho,
de segur que no deus callar, i si a l'escola m'enxampen,
s'em cau el pel, per que o els profes em castigaràn,
o els companys t'em pendràn,
no sense haverme escalfat de valent abans.

A casa no corres perill, quasi no hi som,
però dubto que la teva feina sigui restar sola,
en un pis del carrer Córcega,
esperant que vingui una nena,
a parlar amb tu.

.

Seguidors

Arxiu del blog