Potser

Es estúpid, però em va impresionar...
de sempre hem estat allunyats,
per coses de família,
per asuntes personals,
per la vida en sí...

El disabte es va casar...
i no vull plorar,
però es tonteria evitar-ho...
varem arribar esgotats,
el germans amb el cohet al cul, els peques cansats...
suats i encara per dutxar i canviarse,
sense dinar ( nosaltres no en teniem gaire de gana però )
i amb dues hores habíem de ser al casori...

Arribem...
aparquem al mateix carrer...
pujem les escales antigues...
i està allà,
tot content i somrient,
m'abraça i em besa,
i quan entrem...
està la taula rodona,
parada per menjar tots nosaltres,
i la petita de devant del sofà,
preparada per els baldufos.

El forn encés,
La mega pizza preparada per escalfar-se només,
el pollastre tallat i preparat per escalfar,
una mica d'escalibada i anxoves netejades per ell,
em va impresionar...
em vaig sentir acollida,
estimada,
de segur son bajanades,
però que algú el día del seu casament,
estigui pensant en els seus fills,
deixant-ho tot enllestit,
per que estiguin agust...

Saps que penso pare...
que no has sigut mai com ells esperaven,
sé que has anat fent,
que has empassat abans que mossegar,
que no has volgut anar fent mal...
I que sí que varem perdre coses...
que potser t'has equivocat,
i?
jo no t'ho retrec.

Em vas robar el cor,
ballant un rock and roll !!
.