Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Escollir

Després de les coses que había viscut
i de com s'había sentit,
va aconseguir entendre que tot alló
que había passat era per enfortirla.
Per poder apendre a superar entrebancs
més durs e importants que vindríen després,
sempre s'había sentit sola, poc estimada, poc apreciada...
fins i tot sentit que no servia per res la seua vida.
Amb tant poca edat, amb moltes bofetades al damunt,
crits, insults i manca de coses al seu voltant,
que de segur l'haguessin fet sentir més segura.

Tenir parella, conviure, tenir dos fills fantàstics,
amb qui batallar, però amb amor,
no volía repetir el que ja conexía,
separar-se, no anava tot com seria d'esperar
i l'implicació de la parella creia que era bàsica.
Seguir endavant, fins topar-se amb l'home de la seua vida.
Amb moltes inquietuds per davant,
amb moltes coses per apendre i per compartir.
Un gos, dos nens, les plantes, l'amor, la feina que l'omplía.

Tot aixó no ho va viure,
per qué aquell fatídic matí,
quan tenía dotze anys,
esgotada de lluitar,
amb tot i tots i per no res...
o aixó creia ella...
va encendre l'espita del gas...
i es va despedir d'aquest mon...
en silenci.
.

1 comentari:

issis ha dit...

no sé lo que debe ser la espita de gas, pero teniendo que ver con gas, el silencio duraría hasta que alguien encendiese una lámpara.

Seguidors

Arxiu del blog