Téstimo, vull que estiguis bé.
M'he compromés a ajudarte...
No sabía que implicaría tot aixó...
Tinc ganes de vomitar...
No l'estimo, ni l'odio, més indiferent.
Després de tants anys sense saber d'ell, ara moría.
M'era igual.
Si et cal el meu ajud, hi seré -dic-.
A bona hora...
S'ha recuperat...
He demanat vacances per poder anar, mentre no el traslladen aprop dels seus amics i la seua parella...
Vomitaré...
No m'interessa el que diu...
Em va preguntar per qué m'havia enfadat amb ell fà tants anys, que m'havia fet...
De segur ho vols saber? -dic-
Li vaig fer pincellades del que m'habia ferit...
Cap resposta, llàgrimes i m'abraça...
Em sento buida, no tinc res per tu... ho sento.
Caminaràs de nou, si puc fer-ho, per veure els meus germans feliços.
Jo preferiría no saber res més de tú.
El meu mon petit ja m'omple prou...
No em cals.
Bona nit...
Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada