Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Dia sí, dia no.

Je, es tan extrany, hi ha díes que explicaria i escriuria tot el que duc a dins i hi ha díes que la closca que duc, m'aïlla del que m'envolta i no em vé de gust que em dongui " l'aire".
Que obro i tanco calaixos dins meu, que poso ordre o desordre segons cal, o només guaito que hi ha i estic així, pausada i en calma.
Però de vegades la closca queda relegada i comença a apareixer de tot, com un munt de llibretes amb tot de coses curioses i sense lligam aparent, escrites en moments diferents i volen sortir i pendre forma totes de cop, o d'una en una i es van intercanviant les prioritats, fins que tornem al descans, físic i psicológic.

Juas! com un llumet eh!!

4 comentaris:

aspirinocrece ha dit...

Tots ho estem una mica com un llum no?
JE JE JE
Una abraçada

Anònim ha dit...

ELOGI DEL PAPER DE VÀTER.

El paper de vàter s’ha acabat ja fa dies al pis d’estudiants de la Corte Sabioncella, a Venècia. El rotllo de cuina, acceptable per a un curt periode de temps, ara ja comença a fer escudella. Esperonat per la responsabilitat setmanal de la higienització del bany, decideixo d’anar a comprar-ne. Surto al pati i, a traves del sotapòrtic, arrivo a la Salizzada San Lio, que presenta el seu aspecte habitual. Milers de turistes càmera en mà que fan el trajecte a peu des del pont de Rialto fins a la plaça de San Marc. Desapareixo pel carrer petit tangent a l’Olandese Volante i arribo al minimercat.
S’em presenta per primera vegada a la vida el fet de tenir que triar un tipus de rotllo de paper de vàter. No es que sigui la primera vegada a la vida que en compro, pero sí que és la primera vegada que JO he de decidir QUIN compro. Dubto durant una bona estona entre aquest (més econòmic) i aquell altre (aparentment més suau). Em decideixo per aquell de mes econòmic ja que al cap i a la fi aquests dies no pararé gaire a casa i, per tant, deixaré que el corpulent GianLuca el devori a gust amb la seva particular habilitat per fer que el diametre exterior del rotllo disminueixi a una velocitat inaudita.
Amb aquestes disquisicions, arribo a la caixera. Conversa habitual:
- No (amable caixera, ) aquest paquet es meu. Prometo posar la barreta la propera vegada.
- Vol bossa ? (100 Lires.... 0.06 E).
- No.
Surto a fora i tinc la sensacio que tot s’ha transformat grotescament, talment com si fos observat a traves d’un ull de peix. Comenco a arrepentir-me de no haver volgut la bossa. El meu paquet de rotllos de paper de vater, acceptable dins de l’espai comercial del negoci, a l’exterior resulta quasi inadequat. Això m’atura just sota de la minimarquesina que encara em dóna una lleugera sensació d’espai control.lat. Aquest estat tens d’espera s’acaba quan una típica iaia/apisonadora veneciana té la intenció de sortir de l’estrabliment i em projecta suaument a tres metres del cop de porta vidriada. No la assessino instantàniament perque al cap i a la fi no m’ha fet tant de mal ni he acabat a les aigues pútrides del canal.
La decisió d’empendre el trajecte de tornada ja ha estat pressa, així que comenco a avancar cautelosament cap a la concorreguda Salizzada San Lio. Es presenta un combat ferotge entre les càmeres fotogràfiques i els meus rotllos de paper de vàter. A l’entrar al ring tinc la sensació que a cuatre de cada tres finestres hi ha uns ulls escrutadors que observen la meva deriva. La vergonya m’envaeix i acoto el cap. Suposo que estic caminant perque veig lliscar el paviment de pedra sota els meus peus que, a la vegada, es mouen rítmicament. Aixi transcorren uns llefiscosos metres amb la ment ocupada en somnis varis.
Arriba la il.luminació. De sobte, tot s’atura al meu voltant. Fins i tot, el moviment regular de les meves extremitats inferiors ha adoptat una posicio absolutament antiestàtica. Aixeco la mirada, conscient que no s’em pot veure i observo. Veig els turistes grassos, no acostumats a fer quilometres i ponts i ponts i quilometres per els camins erràtics de la ciutat, amb unes càmeres fotogràfiques macromegàliques destinades a ensenyar als companys d’oficina les marevelles d’una ciutat que (diuen) es tant bonica, la ciutat que han vist pero no mirat. Cap ni un, pero ostenta un paquet de rotllos de paper de vater sota el brac. Perquè? Perque ja se n’encarrega el personal de l’hotel on s’hostagen de la reposició dels adminicles necessaris per a la cobertura de les seves necessitats fisiològiques. Els hi canvien els llencols, les tovalloles i, com no, els hi faciliten paper de vàter. Jo, com a humil estudiant, si que m’he de preocupar d’aquestes tasques rutinàries. He aquí la diferència, la GRAN diferència. El paper de vàter, aquest humil consumible de la higiene diària, analfabet, quasi, és el que em defineix com a habitant de la ciutat i garantitza la meva ciutadana IDENTITAT.
El moviment torna a envair el carrer. El sentiment de vergonya s’ha convertit en un sentiment oposat d’orgull. Tinc ganes d’aixecar aquest embalum identificador i cridar content: JO VISC AQUÍ !!! JO NECESSITO COMPRAR-NE !!!.
M’imagino les cares d’estupefacció e incomprensió i ho deixo còrrer. El curt trajecte toca a la fi. L’emoció m’envaeix i una llàgrima s’escola entre les meves parpelles. Fa set mesos que defeco a Venècia pero avui, per primera vegada, m’he sentit venecià.

Gracies PAPER DE VÀTER.

Anònim ha dit...

O_O!

tao ha dit...

sempre és d'agraïr poder veure el mosaic de paraules que hem anat escampant, de les lletres escrites es pot apendre com pensem, i segurament quedar-se en blanc forma part de la higiene mental.

Seguidors

Arxiu del blog