Quan era petita em passava hores mirant el cel... quan era al pati, quan anava al parc, quan em jeia a l'herba...
De sempre el cel m'explicava contes, depenent del dia eren contes màgics i d'altres eren contes tenebrosos.
De vegades plorava de tristor i de vegades la bellesa que contemplava, també m'humitejava els ulls i m'ofegava el cor.
Però el que si em donava, es pau i tranquilitat i un lloc on abocar els meus somnis i dessitjos...
Pensava... per qué creiem que podem fer un pessic a un núvol i que serà de sucre?
Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada