No m'havia adonat que fós tant complexe fer net, de dins, de fora i de l'entorn...
Sort que dels que caminen ja vaig aprendre fà anys a fer-ho i no m'agobía, només faltaría.
Estic esgotada, però contenta, pendre-l'hi hores al son, que no guanyi la batalla...
Anar unes passes davant seu i treure-l'hi la llengua, dóna certa satisfacció.
Tot i que el cos sembla que no sigui meu... a veure si dijous em dona el regal promés... i per el poc que he tastat, quínes mans es gasta el xicotet!!
Quiero más!!!!!!!!!!!
Per cert, no t'ho havia dit... però estic feliç de viure amb tu, de que segueixis sent l'arbre que m'arrela, la mà que em dona caliu, els llabis que em donen suaus nuvols de cotó fluix.
***
Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada