Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Un paraigües tancat

No sé com obrir el paraigües,
per més que plogui,
tinc la gola seca de cridar...
de demanar ajut.

Ja sé que no em sents,
ja sé que m'acabaré ofegant.

Que tant és per quin carrer passi.
Que acabré xopa, refredada i sola.

No pateixis, diría que ja ho he assumit.
Bé, seguirem caminant sota la pluja,
sense el puto paraigües...
que més dona.

Estic tan enfadada.
Tan trista,
tan cansada de discutir,
tan avorrida de tot...
que sortiría per la porta
i no tonaría mai més.

1 comentari:

tenblog ha dit...

"Que tant és per quin carrer passi.
Que acabré xopa, refredada i sola."

sola....per el carrer de la blogosfera no maca. No ets sola...

Seguidors

Arxiu del blog