Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Ma oui!

Sentir parlar al protagonista en el seu idioma i subtitulat, es tot un plaer,
ja m'agradaría que fós més sovint... o potser ho és i només mi he fixat més per que es ella... Ségolène Royal.


Em preguntava avui... amb aquest cap de nena que tinc de vegades... com s'ho faran les mares lesbianes? son mamas les dues... li fan un regal per cadascuna? Ho sé, es estúpid. A més el día de la mama, del fill del papa i demés, no es cada día?

Tinc un lleu foradet a l'estómac...
Cauen les llàgrimes...
No vull perdre l'inocéncia...
No vull deixar de creure en l'home...
Però he anat aprenent a perdre.
Sempre una miqueta.
Sort que sempre queda quelcom maco. Dolç.
M'ha fet mal, però hem sapigut els dos no picar de cap i pasarà.

Em falta molt per anar caminant millor per la vida?

.

1 comentari:

denke ha dit...

les VOS son molt millors, sempre que puc intento gaudir-ne.
jo de moment he apres a empatar, perdre encara no em surt be...
i sobre caminar, espero que no deixem d'aprendre a fer-ho millor!

Seguidors

Arxiu del blog