Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Era evident que pasaría...

No sé si plorar...
No de melangía, si no de certesa.
Sóc una altre.

Recordes que et déia que había passejat tant,
quan era petita, esperant trobarte?
I quan era una mica més grandeta,
sortía iguaitava els ulls de tots,
esperant veure qui em féia abaixar els ulls.
Quí em féia bategar el cor fins fer-me adolir.
Quí em mirés als ulls i sabés qué sóc.

Quí em va fer companyía durant tots aquets díes,
quí em va donar la mà quan anava trista, sola,
Quí em féia saltironar i ballar com una boja.
Ho era tot des de els 7 o 8 anys.

Qué és el que era evident?
que els escoltaría,
després de tants anys al meu costat
i que darrerament... ( segurament més de 5 anys)
no els había escoltat.

Li tocava al del Llach que vaig comprar.
Verges 50 (m'agradat que t'adormisis amb un cas a l'orella i l'altre a la meua)
però no ha sigut l'únic,
ni serà el darrer.

Aute, estimat, amic de moments tant importants.
no sé si te l'he cantada mai, però aquesta,
es de les que més m'ha colpit sempre.

(ara m'adono que en fà un tou més,
que no escribía una cançó a mida que l'escoltava)

_____________________________________

Y van pasando los años
y al fin la vida no puede ser
solo un tiempo que hay que recorrer
a través del dolor y el placer,
quien nos compuso el engaño
de que existir es apostar a no perder.

Vivir es mas que un derecho,
el el deber de no claudicar,
el mandato de reflexionar,
que es nacer, que es morir, que es amar,
e nombre por que está hecho...
y que eres tu libertad,
libertad, libertad, libertad.

La idea no es mensurable,
tampoco el verbo fundamental
es el alma principio o final
o armonía del bien frente al mal.
Que es el amor insondable,
que empuja al cuerpo a ser incógnita inmortal.

El siglo está agonizando,
y el testamento que va a dejar,
es una orden que quiere ocultar,
el preciso compás de la faz,
para que seguir respirando,
si no estás tu... libertad,
libertad, libertad, libertad, libertad,
libertad!

____________________________________________

Peró el cert es que n'han sortit moltes de punyents,
de passionals, d'enamorades, de sonmiadores.

Ufff del 1991
Exitos de Aute del 1988

seguiré recordant.
Segueixo creixent.
No sento aquell dolor.
Fà anys, amor meu , que va marxar.
Que vaig arribar a un planeta nou...
el que compartim i construim tu i jo...

Tan dolç quan somrius mig adormit,
tan sorprenent, quan em claves els ulls,
sí, encara n'estic enamorada!

.

Seguidors

Arxiu del blog