Les coses que s'enllaçen

Les corones de flors
El Capitan Trueno
Jabato


Veient l'enterament de Loyola de Palacio...
a una casona del segle XVII
era preciós el lloc,
solemne, asoleiat, realment impresionant.

Al un porxo de la petita capella de la casa,
hi habíen tres corones, o potser més...
de flors, corones de morts...
Que ridícules! que estúpides!
Quan fora de lloc estaven...

Jo hagués preferit una rosa, un clavell,
unes margarides, un iris.

Quelcom que fós bell,
no pas una cosa,
que ves a saber quí va inventar,
que a part de sert d'una forma extranya,
fan perdre armonía a quelcom
que sempre es mostra exultant,
com la natura.

-------------------

El capitan trueno va complir 50 anys,
no en sabría explicar gaire cosa,
per qué si el vaig llegir no ho recordo pas...
però es curiós quines voltes i causualitats provoco.

Quan el "cuoco" va traspassà,
quan va fer la seva despedida a lo grosso,
vaig parlar molt amb la seva companya,
bé, en realitat, vaig estar-hi dos díes amb ella.

Vaig demanarli dues coses...
ambes dues quan ho vaig veure...
una capsa amb el dominó,
aquell amb el que habíem fet partides...
a pesseta per punt... erem canalla,
amb capsetes plenes de pessetes,
bé, records d'infantesa.

La segona...
va ser un acte de perversió,
o de sentit del humor,
o d'amor fora de lloc.

Avans de marxar al velatori,
al bany d'ells,
després d'arreglar-me,
vaig veure la seva col.lonia dins l'armariet.
Era la mateixa que duia quan jo era baldufa.
M'en vaig posar.
L'estimava.

En sortir jo d'allà, li vaig dir que la duia,
va voler en aquell precís instan que me la quedés.
No vaig ser capaç d'endur-me res.
Suposo que el moment arribarà quan toqui.

Vam comentar molts fets,
moltes anécdotes,
lectures de quan era vaileta.
Com la del Capitan trueno,
ella va recollir alló que li vaig dir.

I quan vaig tornar a pujar a veure-la,
m'esperava un regal...
un carpesà folrrat
i plé de cómics...
era un facsímil del Periodico,
que ell había recopilat
feia poc temps,
del Capitan trueno.

Tot i que després en pensar-hi,
vaig recordar quí era el meu ídol,
en Javato.

També era seu, també el llegía d'amagat.
Com tants d'altres.

I lligant aixó amb le corones...
A la porta del tanatori,
a terra, estava plé de corones...
i assobre del seu vidre,
hi había una de petita
i casi no li vaig possar atenció.

El que sí em va agradar,
va ser un ram,
de roses vermelles,
ens va dir que era el que posaven ells sempre.

Li vaig ensenyar el ram,
en va fer fotografíes...
i s'en va dur una a casa.

La va posar en aigua,
a l'endemà...
quan vam tornar-hi,
les que tenia ell,
eren pansides,
habíem rescatat a una :)

MDDP: Modificat després de la data del post.
.