L'hi deia l'altre día que estic en una etapa de la vida diferent...
Cert... ell ha marxat... massa presió diu.
Ella, està més relaxada, jo també i Ell... no sabría definir-ho.
Jo em sento estranya... com retrobant quelcom, perden quelcom també...
Com si buidés les butxaques de pedretes que sempre he dut, sense voler-ho i ara es com si tornés a buscar pedretes que m'il.lusionin i que no tinguin tan a veure amb els altres, si no amb alló que duc a dins... al menys així no m'ho podran pendre.
Cada cop que deixo coses al darrera, en venen de noves que em porten com una bufada de ventada que t'aixeca les faldilles i et fà pendre consciencia de l'equilibri.
Tinc les mans obertes, la ment desperta, l'ànima tranquila i el cor calent, sí, està calent i acollit, tot i el tarrabastall que suposa...
El que em sorpren es com he reaccionat, per una part, com si volgués estar en espera... i per l'altre com si anés en una noria.
Segueixo fent coses, aprenent i reprenent coses aparcades...
.
Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada