Pou

Buf
Estic agobiada, angoixada, esgotada, marejada, amb ganes de plorar i amb una sensació de buidor tremenda.

Ser mare es preciós, certament.

Però m'agradaría deixar de sentir aquestes sensacions d'inutilitat i futilesa en vers a mi.

Sí, ja ho sé, que si volgués tot sería més senzill, ells seríen més feliços i jo podría respirar.

Però el meu cap em diu que no abandoni encara, que valdrà la pena.
Que segueixi sent pesada i estan asobre del que crec que s'ha de fer..

Però cansa i no parlo de fisicament o psicológicament...
Parlo de dins... de vegades em deixa tant buida, em dona tanta pena veure segons quínes reaccions o sentir segons quínes respostes...

Que de vegades penso... quedarà molt per qué marxin i facin la seva?
Ja que ho faig tant malament, que busquin altres companys de pis, treballin, cobrin un sou, netegin la casa i facin la compra i el menjar per ells mateixos i així vegin que tampoc sóc una megda de mare... al cap i a la fí.

Avui em sobra tot... preferiría estar sola... guanyar els meus calerons, fer la meva feina i en tornar a casa dedicarme a les coses que m'agraden, sense discutir amb ningú, sense manar a ningú, sense organitzar a ningúi sense que ningú m'intenti organitzar a mi.

Deixeu-me sola ...