Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Sota la pell

Sota aquet mar no acabo de veure de manera nítida,
no sé que hi fan totes aquestes vaboses asobre el meu cos.

I no entenc d'on surten totes aquestes vespes,
que voltegen per aquí i m'ensordeixen.

D'on ha caigut aquest vidre,
que per casualitat, també en la caiguda,
esgarrapa una part de la meua esquena,
quasi sense adonar-me.

Com pot ser que sent estiu,
hi hagi aquesta ventada i
vegi caure la neu,
per d'amunt de la teva estimada.

Es cer, potser es un somni,
si no fós,
per qué el llit és buit.

Si no fós per que parlo rus,
sense saber-ne.

Si no fós per qué soc un drac,
que crema tot el que té aprop.

Fugiu ara que podeu...
aparteu-vos que encara sou vius!

Que després només quedarà,
un guardià,
d'un castell cremat.

M'entre s'esmicola i s'escapa
entre les mans,
la sorra d'una platja estimada.

I quí sap que acaba i que comença.

I qué més dóna, que acaba i que comença.

Per que la neu deixarà de caure.

O arriba una época invernal,
on fins hi tot els sentiments,
quedin congelats, fins a nova ordre.

Potser sería útil,
guaitar el mirall,
mentre surt el foc del drac.
A veure si així, escalfa quelcom a dins.

Seguidors

Arxiu del blog