Un racó on abocar el que sóc, el que voldría ser i el que seré.

Petits tresors

Hi ha dies que tinc una remor interna important.
Darrerament hi ha una activitat cerebral exagerada, bé, no és quelcom estrany en mi, que sóc una exagerada.

Avui ha estat especial, en lo que es refereix a alimentar-me.

Tenint la televisió de fons, m'ha acompanyat força hores,
emocionant-me, reflexionant, fent net de coses i descobrint que tant ignorant sóc i que no em sap greu.

És preciós saber-se petit, saber-se que començes a caminar i no hi ha res consolidat, que tot encara està per fer.

La senyora d'en Milà fà tapar les irregularitats de les columnes de la Pedrera...
i amb el temps es descobreix que hi havien paraules grabades... oblida, perdona.

Em reconforta sentirla parlar, el tó, l'energía, les vivéncies, els qüestionaments,
la veig molt sencera, capçes plenes de les cartes que li envíen... paquets amb les cartes que s'envía amb la mare...
per qué unes históries son per ser explicades i d'altres no?

I una artista en descobrir una história que conmou, però més que una história, escollir un camí erriquidor, de lluita i força...
que fà remoure tot per dins.

Plena d'energía, de força, de convicció i de ganes d'apendre.
de buscar-se, de creixer i de remodelar-se, si cal, sobretot amb el com.
Provar d'ejercitar el que se suposa serà el camí, així que s'ha de millorar.

Seguidors

Arxiu del blog