Qui sap el que toca...

Ha estat dur trucar a la policía...
Només espero que no els hagi molestat.

No he trucat mai per la veína que crida,
i s'esbaralla ella sola amb el marit.

Només li agafa un atac d'histéria i després, plora.
A ell no el veig neguitós, per tant, no perilla.

Però avui els d'abaix...s'han barallat de valent.
Crits, cops i el que més em preocupava,
que algú d'ells déia que cridessin a la policía.

Ho sento... he pensat, baixa i li parles,
o l'abraçes i li dones una infusió,
que es calmi i demà ja parlaran...

Però no era moment de fer de mare dels demés...
tenía els meus desperts i preocupats.

No han trigat massa...
per sort.
Les preguntes que els hi han fet,
m'han semblat llógiques.
Era una baralla per un tema absurd.

Però cada cop...
em preocupa més l'impotencia que senten alguns...
i que no saben com resoldre,
sense recursos i sobretot...
amb la sensibilitat a flor de pell.

Un espai massa reduït,
masses hores junts, i no gaudint-los.
Poques paraules,
massa pressa.

No entenc com les persones no s'adonen d'una cosa tan senzilla.
No tenim masses persones al nostre voltant.
Ni crec que tinguem gaires amics.
Ni sobretot, no crec que poguem estimar massa sovint.

Podríem anar a buscar un sac de paciencia.
I dedicar uns minuts a ell o a ella,
quan veiem que no rutlla quelcom.
Donarli la mà, abraçar, escoltar.

Entenc que un es pugui sentir sol,
que hi hagi dolor de vegades,
que un es perdi pel camí.

Però quan aixó té a veure amb la vulnerabilitat...
crec que s'ha de posar més energía,
més ganes i més, molta més inteligéncia i paciencia.

.